L’endemà d’una trobada amb l’escriptor John Berger a París, María Muñoz va rebre aquest missatge datat del 23 de gener de 2006: “Algú recorda el teu cos absent. Recorda el teu cos amb tendresa. Ja sé que sona estrany, però... Pots representar aquest record, el record d’algú que t’està recordant? I si pots, podria qui et recorda rebre’t com aquell record? Love, John”.

La resposta a aquest repte plantejat per Berger forma part de Testimoni de llops. És una invitació a actualitzar el record d’allò vívid: diluir el temps, contenint-lo, i fins i tot els límits que separen, amb els seus records, un cos d’un altre cos.

L’escriptor va fer altres preguntes a través d’altres missatges que van estimular el procés creatiu de Testimoni de llops, un treball que va néixer del desig de treballar sobre la memòria: “Investigar sobre què és el que fa que alguna cosa es converteixi en testimoni; explorar al voltant de paraules que podrien conjugar-se amb la memòria: pare, territori, pàtria, patrimoni, animal, manada, mort, cos, límits.”

Des d’aquí, escoltant-se, els intèrprets van anar treballant sobre la memòria del cos i sobre els seus límits incerts, sobre la memòria del pare o sobre, com fa evident el títol de l’espectacle, la memòria de l’animal que vam ser i que portem dins com una possibilitat que tenim i que enyorem.

“El que mostrem a Testimoni de llops neix de la correspondència entre una persona absent i un grup de persones que treballen al voltant d’una taula i que li responen amb el seu cos. De la paraula al cos i al revés. Fins escriure les pàgines d’un llibre amb el cos. Unes pàgines que són síntesi i reflex d’uns testimonis que parlen de passió, intimitat, solitud, desplaçament, amor, mort, d’homes, dones i fins i tot d’àngels“.

Diuen que els llops formen manades de set. Els sis intèrprets de Testimoni de llops comptaven en els seus assajos amb un llop absent que es feia present a través dels seus missatges.

A través de la paraula de Berger, el text esdevé un element de pensament en el muntatge de Mal Pelo: “Entre l’escriptura i el cos s’obre un abisme que pot provocar el desconcert de l’espectador, però que també li eixampla les portes de la imaginació”.

Imma Merino en conversació amb Mal Pelo. Celrà, novembre 2006.